Museus i política: Xina a la recerca del Tresor

Darrerament hem pogut veure a la premsa com en els darrers anys el Govern Xinès está enviant a museus, centres i col·leccions de tot el món a tot un seguit d’especialistes en història de l’art per a localitzar i fer un inventari de tots els béns expoliats durant les invasions colonials dels s.XIX i XX. Entre ells s’hi troben els dos famosos caps de bronze de l’Antic Palau d’Estiu, en els quals feiem referència a l’anterior post. És evident que aquest inventari és un pas previ a una futura reclamació, que Xina previsiblement fará en bloc, de repatriació del patrimoni expoliat.

El cas xinès no és diferent al cas grec o a l’iraquià, el patrimoni dels quals es troba disseminat per tot un seguit de museus europeus i nord-americans que els han obtingut de manera no sempre lícita. La polèmica a l’entorn de la devolució del patrimoni cultural no cessa: els defensors de l’expoli argumenten, no sense raó, que en cas de no haver substret les peces aquestes s’haguéssin perdut per sempre més en el pou de la història. Els defensors de la repatriació en canvi, argumenten també amb raó que si avui en dia ja es troben en condicions de garantir-ne un bon manteniment, no hi ha cap excusa perquè segueixin lluny del seus llocs d’orígen.

Si, com és d’esperar, en els propers anys Xina fa una reclamació en bloc del seu patrimoni expoliat, el seu gest pot fer agafar a aquesta polèmica un ressò mai vist fins avui. Una potència econòmica i diplomàtica com la Xina d’avui té, sens dubte, moltíssima més capacitat de pressió que qualsevol altre estat víctima d’expolis culturals en el passat. Tanmateix la reclamació (com ja va passar en el cas dels Papers de Salamanca) pot empantanegar-se anys en una extrema i barroera politització. Ja se sap que Xina té molt mala premsa a occident; serien pocs aquells disposats a retornar les peces de bon grat i per a tal efecte s’utilitzarien tot tipus d’arguments de baixa estofa.

Tot i això la col·lecció d’obres d’art xineses més gran fora de les fronteres de la República Popular no es troba en cap museu europeu ni nord-americà, sinó que es troba a Taipei. Quan el 1949 les tropes del Kuomintang fugiren derrotades a l’illa de Taiwan s’endugueren amb elles gran part del mític tresor de la Ciutat Prohibida.

Centenars de milers d’obres d’art i  documents pertanyents a les successives dinasties xineses dels darrers 3000 anys, tots ells de valor incalculable, varen ser traslladats  a Taiwan per raons de seguretat. En aquell temps, la fugida a Taiwan no es veia en cap cas definitiva sinó que existia l’esperança que un previsible esclat de la guerra entre els dos blocs, permetés a Chiang Kai-Shek recuperar la presidència de Xina amb l’inestimable ajut nord-americà. Finalment però, el curs de la història va anar per camins molt diferents i els nacionalistes del Kuomintang es van adonar progressivament que la seva fugida a Taiwan potser acabaria sent definitiva. Fou per això que l’any 1961 obria les portes a Taipei el Museu de la Ciutat Prohibida, on avui dia encara es poden contemplar les exquisiteses de 3 mil·lenis d’història xinesa. Per la quantitat i la qualitat de les obres exposades, el museu de Taipei és molt superior a qualsevol dels seus homòlegs existents a Beijing.

Entrada del Museu de la Ciutat Prohibida. Taipei.

A diferència del que pot passar amb les peces expoliades per les potències occidentals, Xina será molt més curosa amb la reclamació de les peces de Taiwan tot i la seva evident i superior vàlua. En el cas taiwanés, i sempre des de l’òptica xinesa, la reclamació de repatriació de peces a Beijing suposaria una admissió explícita que les peces es troben fora del territori xinès. En altres paraules un reconeixement de sobirania. Si Xina defensa que Taiwan es part inseparable del seu territori, haurá d’obrar en conseqüència i admetre que éssent a Taipei, les peces es troben ja a Xina i per tant no cal exigir-ne el retorn.

Ja sabem que la política, com l’oli, no barreja bé amb altres substàncies. Dissortadament l’art tampoc n’és una excepció.

Apunts coreans (I): el Suicidi a Àsia Oriental

Aquesta setmana, la península de Corea ha estat notícia internacionalment per dos fets que afecten a cada un dels seus dos països: Corea del Sud i Corea del Nord. 

En primer lloc la notícia del suicidi de l’ex-president sud-coreà Roh Moo Hyun, que ens serveix per il·lustrar molt clarament el concepte del suïcidi als països asiàtics. 

El passat 23 de maig Roh Moo Hyun, president de Corea del Sud entre els anys 2003 i 2008 i conegut per ser el primer president dela història de Corea que creuava a peu la frontera més militaritzada del món, es va suicidar saltant des d’un penya-segat al sud del país. Prèviament havia deixat una nota escrita de comiat a la seva família i amics. Sembla a ser que el motiu del suicidi no era altre que evitar la vergonya de veure’s assegut a la banqueta dels acusats després de les greus imputacions de corrupció a les que havia hagut d’afrontar en els darrers mesos. 

Des de l’òptica Europea costa d’entendre com un ex-president esquitxat amb seriosos escàndols de corrupció, pot rebre, escasses hores després del seu suïcidi, un espectacular funeral d’estat on, a més, centenars de milers de ciutadans li mostren els seus respectes. 

Tal i com la cultura occidental beu de les fonts gregues i romanes, la cultura Coreana és indissoluble de la tradició històrica de la Xina clàssica. La política, l’arquitectura, l’estructura social, la mentalitat, la literatura i un llarg ectzètera de conceptes presenten una clara influència xinesa. El concepte de suïcidi és un d’ells. I als països d’Àsia Oriental, quan algú es suicida, la societat busca immediatament als culpables. Culpables d’un suïcidi? Cosa extranya a Occident on l’únic responsable d’una mort auto-inflingida sol ser sempre un mateix. 

A les societats d’arrel confuciana en canvi, el suicidi és vist com una sortida honrosa a una situació difícil. L’única escapatòria que queda a algú que ho ha perdut tot. Històricament, s’esperava dels ministres nombrats per l’emperador xinès que havien fracassat en la missió assignada, que es suicidessin per netejar seu nom i garantir intacta la pervivència del bon nom i la fortuna del seu llinatge familiar. A diferència de les cultures d’arrel monoteïsta on és un Déu totpoderós qui tradicionalment jutjava i discernia el bé del mal a l’espera del gran Judici Final, a Àsia, molt més atea i laica en aquest sentit, és la societat qui s’auto-responsabilitza d’aquest paper.

Cal entendre doncs el suicidi de l’ex-president coreà dins d’aquesta lògica. Probablement Roh Moo Hyun sabia que de celebrar-se un judici tenia tots els números per ser condemnat. Així, per netejar el seu honor, el de la seva família i alhora per carregar un xic de culpabilitat social als jutges que, legítimament, l’investigaven per corrupció, va decidir optar per l’única sortida que, a Corea del Sud, ha deixat el seu prestigi intacte. Vist el seu funeral, un es pregunta si no era això també, el que la societat esperava d’ell. 

Parcus temàticus interruptus

Aquest darrer cap de setmana havia saltat la bomba informativa. A la ciutat xinesa de Chongqing s’havia construït un parc temàtic dedicat al sexe, l’obertura del qual estava prevista per al proper mes d’octubre. El parc tenia el suggerent nom de “Love Land” （性公园） i estava inspirat en un ja existent a Corea del Sud. El seu promotor Lu Xiaoqing tenia la intenció d’utilitzar el parc per a millorar l’escassa educació social que reben els xinesos i per ajudar-los a la vegada a assolir “una vida sexual harmoniosa”. El parc temàtic es preparava per exhibir grans estàtues nues, genitals gegants, un museu i tallers sobre sexe que haguessin fet les delícies a friquis i interessats.

Però al pobre de Lu se li oblidava que Xina no és Corea, i aquí parlar de sexualitat aixeca gairebé tantes ampolles com parlar de la independència del Tibet. A Xina no hi ha, ni hi ha hagut mai una Inquisició però si que hi ha hagut i hi ha un grup de censors que, amparats en l’ètica confuciana i els interessos polítics nacionals, s’han vist capacitats per discernir el que és o no és moralment correcte. Mentre aquest cap de setmana la notícia feia córrer rius de tinta i milions de Kb en enconats debats a la xarxa, algú donava l’ordre d’enderrocar tan diabòlic espai dedicat al vici i la perversió. Sí senyor! I amb nocturnitat i al·levosia. La justificació?: “era un parc dedicat al foment del sensacionalisme, vulgar, enganyós i per a ments malaltes” ha subratllat al diari China Daily un portaveu del govern el nom del qual encara no ha sortit a la llum. I final de la història. Tota una llàstima en un país on el sexe s’ha viscut sempre com una cosa reservada a la més estricta vida privada, sempre afrontada a través de clarobscurs i referències indirectes. Com si fos una foguera encesa, et pots acostar i pots rodejar-la però mai tocar directament. 

Tot i això el sexe és força present a la vida dels xinesos (més d’un dirà que és obvi, sinó no tindrien un país amb 1.400 milions d’habitants) com és pot comprovar passejant per qualsevol ciutat xinesa. A cada carrer amb una mínima vida comercial trobarem almenys una botiga com la de la imatge.

Al rètol diu 成人保健 (chengren baojian) que traduït literalment vol dir Protecció de la Salut per a Adults. No obstant si un hi entra no trobará un herbolari ni medicines del tipus que siguin sinó articles propis d’un Sex-Shop. Ja veieu, els Sex Shops a Xina tenen el suggerent nom de Protecció de la Salut per a Adults, així que ja us podeu imaginar l’impacte que té en l’ideari col·lectiu un parc temàtic explícitament dedicat al sexe. Els xinesos són molt amants de la subtilitat en aquests temes, així que potser el greu error ha estat en l’elecció del nom. Si el proper vol tenir èxit caldrà que tingui nom de balneari.

Es requereix bon nivell d’anglès i… bon fetge

Fer negocis a la Xina no és fàcil. No són tan sols les barreres culturals, de l’idioma o el desconeixement del marc legal sinó també, com veurem avui, aspectes que entren en el més profund de la ideosincràcia dels xinesos. El protocol de negocis a la Xina requereix un profund coneixement de tots aquests ámbits però sovint, tot això pot no ser suficient si no es té a la vegada, un profund domini de l’art de beure alcohol. No és gens exagerat dir que moltes consultories presents a Xina assessoren els seus clients amb tècniques per evitar o dissimular un ràpid embriagament.

 

El Bai Jiu (alcohol blanc). Beguda tradicional xinesa de més de 50º elaborada a partir de la destil·lació de l’arròs i element indiscutiblement present en tot sopar de negocis.

En qualsevol trobada de negocis a la Xina, amb independència de la quantitat o del volum de negoci, el tabac i l’alcohol en són sempre una part omnipresent. Primer es menja i beu i després es negocia. Mai a la inversa. Començar a parlar de negocis tot just seure a la taula és una mostra de mala educació, un gest brusc i irrespectuós que pot ser vist amb desconfiança. Sovint poden passar diverses reunions abans que es comenci a parlar de negocis. Cal força paciència. Un bon amic em comentava encertadament que  fer negocis a la Xina és com lligar: primer t’has de guanyar la confiança i l’estima del interlocutor. Després, atacar.

Si un és l’únic hoste estranger i está flanquejat per diversos negociants xinesos que es posi a tremolar. El protocol xinès mana que el convidat d’honor ha de realitzar diversos Ganbei 干杯  (brindis, que en xinès significa got sec i s’ha de beure necessàriament “a Sant Hilari”) amb tots i cadascun dels interlocutors. Es clar, si la negociació és d’1 contra 7 , doncs se suposa que beurás 7 vegades més quantitat que qualsevol dels xinesos. Per molt que la raça asiàtica metabolitzi pitjor l’alcohol, ja us puc assegurar qua la proporció pot deixar tombat al més bevedor dels bevedors.

Grup de xinesos fent un “Gan Bei”.

Rebutjar l’oferiment de beure alcohol o senzillament d’un cigarret será vist per l’interlocutor com un gest de manca de confiança i per tant com un escull en la possible negociació. Que passa però si un, per qüestions de salut, te prohibit fumar o beure alcohol? O senzillament no vol caure rodó a la taula de “negociacions”. L’opció A és cercar un altre país on fer negocis, l’opció B (acceptada per l’interlocutor) és contractar una secretàri/a que begui per tu. És per això que al cercar un secretari/a, un director/a general o tan sols una persona de confiança un dels requisits primordials sigui saber beure alcohol. No és extrany doncs, que sovint l’entrevista de treball no sigui altra cosa que un sopar on els candidats brindin i beguin a plaer fins que el vencedor, el fetge d’or s’imposi sobre la resta. 

Tot i que molts xinesos ho considerin un costum sense gaire sentit, la veritat és que la tradició del Gan Bei, lluny de desaparèixer, ha crescut els darrers anys al mateix ritme que l’economia xinesa. Qui no la segueix córre el risc de quedar-se enrere i tot es supedita a l’entesa, la confiança i al posterior tracte fet (一言为定). I es que per fer tractes al continent asiàtic cal estar, per sobre de tot, psicològicament i etílica preparat. Potser les escoles de negocis més prestigioses hauran de començar a incloure classes de “beguda” en la seva oferta d’assignatures…

Un Sant Jordi a la xinesa (II)

Un nou Sant Jordi en terres xineses. Ja en van 2. A diferència de Catalunya avui el dia a Beijing acompanya poc per a una Diada, encara que sigui per a única celebració d’uns pocs expatriats de parla catalana. Cel gris i plujim constant. Tot el clima però, celebrar la Diada a Beijing té les seves avantatges:

Preu d’una rosa a Catalunya el 23 d’abril de 2009: de 3€ a 12€

Preu d’una rosa a Beijing el 23 d’abril de 2009: de 0,30€ a 0,50€

Tot i que un dels grans protagonistes de la llegenda de Sant Jordi és el drac (animal omnipresent en la mitologia i la cultura xineses), la major part dels xinesos no han sentit parlar mai d’aquesta festa tan nostrada. Amb cert ànim prosselitista, he tingut l’ocasió d’explicar-la en nombroses ocasions i a l’observar les seves reaccions he pogut establir una certa mostra estadística sobre els “punts dèbils” que fan certament difícil que, algun dia, una festa així es pugui arribar a celebrar en aquestes terres:

1) El Drac mor: incomprensible per a un xinès que un bàrbar occidental acabi amb la vida del drac!! Encara que sigui amb l’excusa de salvar a la princesa. La mitologia xinesa ens narra com tots els habitants de Xina són descendents del Gran Drac. Matar un drac a la Xina seria doncs poc més que un parricidi. A més, el drac, en major o menor mesura, és present en gairebé totes les festivitats xineses com a element portador de bona sort. Així doncs si per un xinès cal elegir entre una princesa o un drac, no s’ho pensarà dues vegades!

2) Sant Jordi no es casa amb la princesa: la història doncs no té un final Disney. No pot ser venut com a epopeya romàntica com la Bella Dorment. Molts pregunten? I que va passar amb la princesa? Va morir sola i oblidada enyorant per sempre més al seu salvador? La llegenda no ho especifica, així que des d’aquí demano la creació d’un grup de freaks de Sant Jordi (com passa amb Star Wars o el Sr. dels Anells) que completin els elements poc clas de la trama.

Bé i com no podiem acabar un post sobre Sant Jordi sense parlar de llibres aquí van un parell de recomanacions per a aquells que vulguin saber una miqueta més de la Xina actual i de la Xina que vé:

1) La Actualidad China. Un Mundo en Crisis, una sociedad en gestación. Escrit per Rafael Poch, corresponsal del diari La Vanguardia a Beijing durant 6 anys i una de les ments més lucides que un ha sentit al parlar de Xina.

2) La Xina que arriba. Escrit pel sinòleg i professor de la UPF Manel Ollé que ens narra amb brevetat però concisió l’accelerat procés de canvi viscut a Xina durant els darrers 30 anys i les seves perspectives futures. 

Si això és riquesa…

Una de les característiques dels xinesos en comparació amb d’altres poblacions és que són supersticiosos. Extremadament supersticiosos. El fet que la llengua xinesa tingui milers de paraules homòfones (es pronuncien igual però s’escriuen diferent) provoca un mai acabar de tabús, comportaments condicionats i miraments de tot tipus. Per exemple, el 8 és el numero de la sort per als xinesos, i ho és únicament perquè es pronuncia bá. En xinès mandarí i sobretot en cantonès bá, tot i que escrit diferent, significa riquesa i abundància.

La història d’avui també té a veure amb la riquesa i l’abundància. En xinès la paraula enriquir-se és 发财, que pronunciat vindria a ser alguna cosa així com fa-tsai. La desgràcia ha fet que fa-tsai (发菜) sigui també el nom d’una planta arbustiva autòctona de la província de Gansu.

La similitud fonètica no és que hagués passat desaprecebuda durant centenars d’anys, no obstant durant els darrers 20 anys l’ingent creixement econòmic xinès ha fet que cada cop més gent estigui disposada a pagar més i més diners per consumir aquest vegetal, creient que això influirà positivament en el seu enriquiment. El creixement de la demanda ha estimulat també el creixement de la oferta i per això el cultiu d’aquesta planta s’ha anat extenent per tota la província i també al territori veí de Mongòlia Interior (la mongòlia xinesa). Tant calcular beneficis però ningú va calcular els greus problemes mediambientals. El cultiu del fa-tsai erosiona terriblement el sòl i contribueix a incrementar el problema de la desertització en dos territoris ja extremadament secs i de clima semi-desèrtic.  Així paradoxalment l’afany d’enriquir-se a tota costa ha acabat generant l’efecte invers: l’empobriment.

Camperols culivant 发菜 a la província de Gansu.

Aquest fet va portar el govern xinès a prohibir el cultiu i la venda del 发菜 l’any 2000. Tot i la bona voluntat inicial però, a la pràctica la prohibició ha acabat com el nostre flamant nou Estatut: en paper mullat. El govern no vol aplicar la llei perquè el cultiu de 发菜 proporciona ingressos extra a centenars de milers de camperols d’aquestes províncies, dues de les més pobres de Xina. Així, actualment el vegetal encara es pot trobar a la carta dels restaurants amb més pedigri de Xina. Són coses que costen d’entendre i encara més si veiem l’aspecte que té el tan desitjat fa-tsai al plat:

No he tastat ni tastaré mai aquest plat però crec que deu ser una experiència similar a menjar cabells…

Qüestió de perspectiva

Fa ja força temps durant els primers dies d’estada a la Xina, imbuït per un cert horror vacui al veure les encara blanques i buides parets de la meva habitació, vaig decidir anar a la llibreria a comprar un mapa del món, potser amb la vana esperança de trobar un referent i una ubicació en mig d’un context tant alienant com és la societat xinesa. Per mandra de cercar-lo, vaig demanar-lo directament i a la caixera, que me’l va donar enrotllat en un plàstic. Així,  fins que no vaig arribar a casa i el vaig desplegar no vaig poder veure’l amb exactitud:

Durant uns segons, la reacció que vaig tenir va ser:  “Aquest mapa està malament!”. Es clar, Europa no era al mig sinó en un racó insignificant, més o menys a l’alçada de la “nostra” Alaska. Immediatament me’n vaig adonar. Havia comprat un planisferi xinès, amb tot el que això implica. Implica que des de temps immemorials Xina, en xinès, s’anomena Zhongguo que traduït vindria a ser el País del Mig. Una visió sinocèntrica del món exactament comparable al nostre eurocentrisme i forjada en una època en que la cultura xinesa era l’únic i aïllat focus de civilització envoltat de pobles bàrbars que amb els segles es van anar absorbint. Però bé, no tot és sinocentrisme.

De la mateixa forma que fem els europeus, la visió que tenen els xinesos del seu mapamundi coincideix també amb la visió que tenen del món. És a dir, l’oceà Pacífic com a centre neuràlgic de les Relacions Internacionals, no pas l’Atlàntic. Des de l’òptica xinesa, Amèrica, l ‘Àsia d’ultramar i Oceania són les prioritats. Prioritats que comencen a ser recíproques i sinó mireu quina va ser la primera gira de la Secretària d’Estat nordamericana Hillary Clinton just després de  la seva presa de possessió: creuar el pacífic per visitar Xina i Japó. L’eix polític, comercial i humà del Pacífic comença a ser i serà el tauler de joc decisiu en les properes dècades.

Europa i Àfrica esdevindran, de no canviar radicalment la situació i la inèrcia dels darrers anys, dos racons secundaris. Tot un bany de realisme i humiltat per a la vella Europa, autocomplaent i acostumada a ser el centre del món i de l’univers. Un canvi del qual ni la nostra societat, ni per descomptat la nostra classe política, semblen ser-ne conscients, encaparrats encara en cercar al bagul dels records sol·lucions velles per a problemes i conjuntures completament nous. En fi, així ens va la cosa.

Xina i Europa però, no són les úniques zones del món que tenen planisferis forjats sota la seva perspectiva. Vejem sinó el planisferi que penja en la majoria d’escoles al continent americà:

O en el continent africà, on apliquen la projecció de Peters — molt més exacta que la occident-cèntrica i desfassada projecció Mercator (la que tots coneixem) — que dóna als continents un tamany sobre el mapa equivalent a la seva superfície real:

Però potser la més curiosa de totes és la projecció austronèsica, utilitzada a Oceania i que dóna una perspectiva força exacta de la distància que hi ha entre aquest continent i la resta. Com veieu Austràlia està lluny de tot. També veureu que Beijing és troba exactament a la mateixa distància i hores de vol d’Austràlia que d’Europa Occidental (Ho dic perquè abans de venir a la Xina recordo que algú em va dir “Quina sort, des d’allà podrás fer algun viatget a Austràlia que et queda aprop!”).

Ja veieu, tot és qüestió de perspectiva.

Article també publicat a http://blogs.ccrtvi.com/catalanspelmon.php?catid=1261

Sense sostre… o gairebé

Obra “Dormitory” de l’artista xinès Wang Qingsong.

L’altre dia esmorzant en una fleca em vaig adonar d’un fet curiós. El local era plè de gent. No quedava ni un lloc buit.  Però, sorprenentment, tan sols nosaltres dos estàvem consumint alguna cosa. Les taules estàven repletes d’estudiants fent els deures, jugant amb el portàtil, dormint sobre la taula… Ningú havia entrat per prendre res però tothom estava realitzant activitats que es podrien fer perfectament a casa o, potser, en una biblioteca.

Considerant que vivim en un barri universitari la cosa podria ser mínimament comprensible però de seguida em vaig adonar que ja era una situació que havia viscut altres vegades, en altres llocs. Multituds de xinesos pels carrers a tota hora, supermercats plens amb poca gent que hi compra. Gent vagant arreu que tan sols sembla esperar a que les hores passin. I doncs? Potser casa seva está ocupada per algú? A cas no tenen un concepte de casa, com a espai propi on simplement estar, reflexionar, realitzar alguna activitat, retrobar-se amb un mateix?

La resposta és clara: hi ha milions de xinesos que no tenen casa, sinó que tenen un sostre. No és ben bé el mateix. Una elevadíssima densitat de població combinada amb uns preus immobiliaris inaccessibles per a la majoria de butxaques (si, aquí també passa) fan que la casa de molts xinesos sigui més o menys  això:

Una llitera. Difícil de concebre per a un occidental. Sigui petita o gran, tots necessitem un espai propi. Un concepte de casa com a camp base, on poder retornar sempre, on poder gaudir d’intimitat. A Xina no és ben be així, de la necessitat n’han fet virtut. Milers d’anys convivint en altíssimes densitats de població han fet que, culturalment, gairebé hagin erradicat el concepte d’intimitat. De fet la paraula “intimitat” no existeix en xinès. I no tan sols en el vocabulari, es pot veure diàriament: la major part dels xinesos des que neixen fins que moren realitzen totes les activitats en presència d’algú altre (si, anar al bany i fer l’amor incloses).

Article també publicat a http://blogs.ccrtvi.com/catalanspelmon.php?catid=1261

Bon any bou

Com tots haureu vist aquests dies, avui 26 de gener és el primer dia del nou any xinès. Molts us preguntareu quina mena de calendari fan servir a la Xina, o perquè cada any la festivitat del Any Nou Xinès cau en una data diferent, o perquè acabem d’entrtar en l’any del bou. Intentaré resodre els dubtes:

Actualment els xinesos es regeixen en la seva vida quotidiana pel calendari gregorià o occidental. És a dir que si pregunteu a qualsevol ciutadà quin dia és avui us respondrà amb tota seguretat el 26 de gener de 2009. No obstant, com feien antigament, continuen establint les seves festivitats en funció al seu antic calendari de tipus llunisolar, a diferència del nostre que és solar.

Què implica això? que en un calendari llunar hi han 12 mesos que corresponen amb els 12 cicles anuals de la lluna. Això fa un total d’entre 353 i 355 dies. Per tal d’ajustar el calendari llunar amb el cicle solar, cada 3 anys s’hi afegeix un mes. És a dir que cada 3 anys té lloc l’anomenat “any embolismal” que consta de 13 mesos. L’inici de l’any nou es marca amb la segona lluna nova després del solstici d’hivern (21 de desembre), per la qual cosa no pot ser convertit en una data exacta en el calendari gregorià. La data varia cada any però sempre dins uns marges: sempre té lloc entre el 21 de gener i el 21 de febrer.

Amb un calendari basat en la lluna, no és extrany que el zodíac xinès també prengui aquest astre com a punt de referència. Cada any llunar  té com a referència un animal. Rata, bou, tigre, conill, drac, serp, cavall, cabra, mico, gall, gos i porc. En aquest ordre.Mentre el zodíac occidental triga 12 mesos en completar-se, el xinès triga 12 anys. És a dir el 2009 és l’any del bou i no ho tornarà a ser fins al 2021.

D’on provenen aquests 12 animals? Segons diu la llegenda, Buda just abans de morir va convocar a tots els animals per a acomiadar-se però tan sols aquests 12 van acudir a la seva crida. Com a recompensa va assignar un any a cadascun d’ells, segons l’ordre en que havien arribat. Els xinesos creuen que cada animal influencia en els esdeveniments de l’any i el carácter de la gent que hi neix. Segons l’horòscop xinès el Bou, al ser un animal de tir, significa l’acció de “tirar cap a endavant”, silenciosament tot i la càrrega feixuga, encara que tot estigui en contra. Llaurar i crear camí a través de l’esforç i el mèrit. Veritat o no i després d’aquest petit apunt d’Aramis Fuster, sembla encaixar perfectament amb les receptes per a l’any de la crisi…

Pel que fa a les celebracions, segur que tembé haureu pigut veure i sentir com les comunitats xineses a l’exterior es preparen per a grans festivitats al carrer en el que és un espectacle visual força bonic. Potser alguns pensen que si a l’exterior fan això, a la pròpia Xina la cosa deu ser per treure el singlot. Sento decebre els lectors però res més lluny de la realitat: l’Any Nou xinès a la Xina és en realitat força apàtic. Com en moltes altres coses, 70 anys de comunisme han desnaturalizat un xic la festa original, que en canvi segueix ben viva en aquelles comunitats xineses que no han patit anys de persecució cultural (Hong Kong, Taiwan, Singapur i les comunitats d’ultramar).

Segons he pogut constatar amb la meva experiència i la de molts altres viatgers, és una festa de portes endins. Sopar amb la família i quan sonen les 12 de la nit petards i més petards a tot arreu. La ciutat esclata. A part d’això res més. Ni dracs, ni festa en bars, ni concentració de gent al carrer. Avís a navegants. Qui esperi veure una versió exagerada del Sant Joan català té en l’any nou xinès una gran oportunitat, qui esperi ambient, dracs i festa millor que la celebri amb els xinesos del seu país.

Bon any bou a tothom!

No n’hagués donat ni un duro…

Clicar aquí per sentir

Gairebé tothom a la Xina coneix una cançó infantil que diu així:

“Avui al carrer m’he trobat un fen (0,001 €),

l’he posat a la mà de l’oncle policia,

l’ha agafat i m’ha acariciat el cap,

tot content he cridat a viva veu, oncle adéu!”

我在马路边捡到一分钱，
交到人民警察叔叔手里边，
叔叔拿着钱，对我把头点,
我高兴地说了声：
叔叔再见！

És una cançó creada als anys 60, en temps de la Revolució Cultural, però que a diferència de la resta continua sent molt popular entre nens i també entre adults avui dia a la Xina. La cançó evidenciava que  el fen (és a dir la centèssima part d’un Yuan) tenia en aquell temps un valor bastant més alt que avui dia. Però sobretot pretenia educar als infants en una cultura cívica i comunista de generositat i especialment de despreci i desaferrament a tota riquesa material per petita que fos.

Moneda d'1 fen, encara en circulació a Xina.

Bé, a jutjar per el fet que va succeïr la setmana passada en una ciutat de províncies xinesa, sembla a ser que la cançó ha influenciat molt més del que seria previsible la consciència d’alguns ciutadans xinesos. Si Mao aixequés el cap…

La nit de l’1 de gener un ciutadà va trobar-se al carrer d’ una petita ciutat de la província de Jiangsu, ni més ni menys que una moneda de 0,5 mao (al canvi uns 0,05€). Tot i que el poder adquisitiu a la Xina és molt més baix que a occident, no s’arriba als nivells de considerar aquesta quantitat una suma considerable. El fet és que no sabem si influenciat pel missatge de la cançó infantil que “suggereix” a tothom entregar a la policia tota quantitat de diner per petita que sigui, o bé per que l’home es un catxondo de per sí, va acostar-se a la comissaria de policia més propera a entregar tan quantiosa suma per si el seu legítim propietari la trobava a faltar i la reclamava.

Moneda de 5 mao.

Curiós. Però més curiós encara és saber l’opinió que els internautes xinesos han mostrat respecte aquest fet: sobre una mostra de 15.000 votacions, la majoria dels enquestats (prop del 52%) enten la postura del donant, ja que més important que el valor de la moneda és el valor de no agafar diners que no et pertanyen. Això es resultat d’anys de  propaganda comunista o bé l’inici d’una proto-cultura cívica a Xina d’arrel clarament confuciana? Potser una curiosa barreja entre les dues, com moltes altres coses d’aquesta societat que sota l’aparença rígida i encarcarada del partit únic, és molt més viva, dinàmica i complexa del que tots pensem.

I els catalans, que farieu?