Neu artificial

Ahir Beijing es va llevar així:

El que anteriorment era un terme tan sols aplicat a algunes estacions d’esquí, és també des de fa ja un temps un terme habitual a la Xina. La sorpresa i l’alegria inicials per una nevada tan primerenca (tot i les ja baixes temperatures de la capital xinesa, no és gens habitual que nevi durant tot el llarg hivern per l’escassíssima pluviositat d’aquesta zona, de clima semi-àrid), van donar lloc a un cert desencís al comprovar com, un cop més, la pluja (en aquest cas neu) havia estat provocada.

A Catalunya no ens és completament extrany el concepte de pluja artificial ja que sovint s’ha utilitzat per pal·liar sequeres en territoris com la Plana de Lleida. Sempre en casos d’emergència. A Xina però, on tot es magnifica i agafa proporcions desconegudes a cap altre lloc del món, la pluja artificial s’ha convertit ja en política d’estat. El seu ús ja no es limita únicament a casos d’emergència sinó que s’ha fet sistemàtic. En el seu afany de control absolut amb tics paranoides, el govern central sembla que també vol controlar ara el temps.

Primer van ser les sequeres, després la neteja de l’ambient irrespirable causat per la contaminació, després  per reverdir praderes i jardins. Com si d’un alcoholic o un fumador empedernit es tractés (i ja em perdonareu la comparació) qualsevol excusa és bona per recórrer-hi una vegada més. Ahir l’excusa va ser la “pertinaz sequía”, cosa extranya tenint en compte que hi ha hagut un mes d’octubre prou plujós.

En fi, a falta d’altres hipòtesis ens haurem d’acontentar amb les boniques estampes que la nevada ha deixat per aquí:

FOTOS: http://www.daylife.com/

Notícies: http://ph.news.yahoo.com/afp/20091101/tap-china-weather-beijing-snow-8d4ea94.html

http://www.elmundo.es/elmundo/2009/11/01/internacional/1257047045.html

Churros Coffee

Els amants i/o nostàlgics de la cuina espanyola a Beijing estan d’enhorabona. Al cor del disctricte de Haidian ha obert en els darrers mesos un Bar Restaurant de Xurros i Tapes. La història que ha possibilitat l’obertura del local i la seva selecta carta de tapes no ha estat fruït de la casualitat, però és del tot curiosa. 

Durant els anys 80 i 90 Cui Jiansheng de 46 anys, després d’haver fet força diners en negocis vinculats restauració a Dinamarca, va decidir fer el que molts pocs xinesos s’atreveien a fer en aquells moments (i encara avui): Viatjar amb motxilla i en solitari per tota Europa. En el seu primer viatge, després de visitar l’Estat Espanyol, va quedar profundament enamorat del país, però sobretot, de la seva gastronomia. A aquella primera visita la van seguir 4 més, en una de les quals, a la ciutat de Valladolid, va decidir adquirir com a souvenir ni més ni menys que una màquina de fer xurros. 

Cui Jiansheng 崔建生

Després de més de 3 anys promocionant els xurros amb xocolata en fires i events gastronòmics, va decidir donar el salt i establir, fa tan sols 10 mesos, un Bar al bell mig del districte tecnològic de la capital xinesa. Durant tot aquest temps els xurros s’han anat fent cada cop més i més populars entre alguns ciutadans de Beijing alguns dels quals, coneixedors dels variats menjars hispànics, van començar a suggerir a Cui que a més de xurros, ofertés també a la seva carta unes suculentes tapes. 

Ja que Cui desconeixia la recepta va començar a donar veus per intentar trobar algú que ensenyés als seus cuiners els secrets ocults de l’art de fer Tapes. Fa tan sols 15 dies, per fi va poder trobar aquesta persona. Ni més ni menys que el company Jaume Mateu que de forma totalment altruïsta es va oferir a tan magna tasca. Un cop finalitzades les dues sessions d’aprenentatge. El passat cap de setmana vem tenir ocasió de provar i fer de privilegiats jutges dels menjars que veieu a continuació:

El nostre veredicte? Immillorable! Us ho recomano. Bon Profit a tothom!

Nom: Churros Coffee 拉丁果咖啡

Adreça: 海淀区中关村大街15号中关村购物中心E区津乐汇商场1层

Telèfon: 010-59863682

Un Sant Jordi a la xinesa (II)

Un nou Sant Jordi en terres xineses. Ja en van 2. A diferència de Catalunya avui el dia a Beijing acompanya poc per a una Diada, encara que sigui per a única celebració d’uns pocs expatriats de parla catalana. Cel gris i plujim constant. Tot el clima però, celebrar la Diada a Beijing té les seves avantatges:

Preu d’una rosa a Catalunya el 23 d’abril de 2009: de 3€ a 12€

Preu d’una rosa a Beijing el 23 d’abril de 2009: de 0,30€ a 0,50€

Tot i que un dels grans protagonistes de la llegenda de Sant Jordi és el drac (animal omnipresent en la mitologia i la cultura xineses), la major part dels xinesos no han sentit parlar mai d’aquesta festa tan nostrada. Amb cert ànim prosselitista, he tingut l’ocasió d’explicar-la en nombroses ocasions i a l’observar les seves reaccions he pogut establir una certa mostra estadística sobre els “punts dèbils” que fan certament difícil que, algun dia, una festa així es pugui arribar a celebrar en aquestes terres:

1) El Drac mor: incomprensible per a un xinès que un bàrbar occidental acabi amb la vida del drac!! Encara que sigui amb l’excusa de salvar a la princesa. La mitologia xinesa ens narra com tots els habitants de Xina són descendents del Gran Drac. Matar un drac a la Xina seria doncs poc més que un parricidi. A més, el drac, en major o menor mesura, és present en gairebé totes les festivitats xineses com a element portador de bona sort. Així doncs si per un xinès cal elegir entre una princesa o un drac, no s’ho pensarà dues vegades!

2) Sant Jordi no es casa amb la princesa: la història doncs no té un final Disney. No pot ser venut com a epopeya romàntica com la Bella Dorment. Molts pregunten? I que va passar amb la princesa? Va morir sola i oblidada enyorant per sempre més al seu salvador? La llegenda no ho especifica, així que des d’aquí demano la creació d’un grup de freaks de Sant Jordi (com passa amb Star Wars o el Sr. dels Anells) que completin els elements poc clas de la trama.

Bé i com no podiem acabar un post sobre Sant Jordi sense parlar de llibres aquí van un parell de recomanacions per a aquells que vulguin saber una miqueta més de la Xina actual i de la Xina que vé:

1) La Actualidad China. Un Mundo en Crisis, una sociedad en gestación. Escrit per Rafael Poch, corresponsal del diari La Vanguardia a Beijing durant 6 anys i una de les ments més lucides que un ha sentit al parlar de Xina.

2) La Xina que arriba. Escrit pel sinòleg i professor de la UPF Manel Ollé que ens narra amb brevetat però concisió l’accelerat procés de canvi viscut a Xina durant els darrers 30 anys i les seves perspectives futures. 

Rumba pequinesa

Ahir al vespre a les 21.00 vam tenir el plaer d’assistir al concert del grup gironí de rumba Can Cun organitzat pel Casal Català de Beijing. Ja era el segon concert que feien a la capital durant aquest mes d’abril. El motiu de la seva estança a Beijing és del tot curiós: el grup va ser convidat a un festival Internacional de música celebrat ni més ni menys que a Corea del Nord, on van estar de gira durant una setmana. El seu pas per Xina doncs, era una escala prèvia i necessària de camí cap a Pyongyang, ciutat que manté connexions internacionals amb escassíssims països (Xina, Tailàndia i Rússia).

El motiu de la seva invitació al país més hermètic del planeta, fou participar en un festival musical amb motiu de la celebració del 97è aniversari de l’anomenat “President Etern” Kim Il Sung, mort l’any 1994.

Tot i que no és ni molt menys el la primera gira internacional de la banda, amb tota probabilitat Can Cun ha degut ser el primer i únic grup català que ha tingut ocasió d’actuar a Corea del Nord. Tot i això, les relacions catalano-nordcoreanes sembla que són d’allò més fluïdes, no tan sols gracies al conjunt gironí sinó també al curiós personatge Alexandre Cao de Benós, català de Tarragona i alt dirigent del règim nord-coreà.

Can Cun es va crear el 1995 i la seva formació habitual está composada per Juan Castillo (guitarra i veu), en Jordi (percussió) i pel colombià Gilberto Saldarriaga (teclats).

Romàntica contaminació

Viure en una de les ciutats més contaminades de la terra te òbviament molts inconvenients. Però com que avui tenim el dia optimista us mostrarem el que és potser l’unic avantatge. Unes postes de sol d’allò més marcianes:

De Tornada

Bones gent, després d’un mes d’estada a la mare pàtria, torno a ser per terres beijingeses. El cel continua sent gris plom, el tercer cinturó continua estant permanentment col·lapsat i la residència és plena de coreans. Tot segueix igual que quan vaig marxar. Bé, tot no. La nostra despensa s’ha vist reforçada amb uns “petits” aprovisionaments per acabar de passar aquests mesos d’estança.

Llençant títols

No, tot i que la frase pugui portar a equívocs o a treure’s de context, no sóc cap culer emprenyat (bàsicament en aquest sentit ara no tinc motius per emprenyar-me) o disgustat perque el seu equip hagi perdut l’enèssim títol fent un futbol de pena. La frase cobra sentit al veure aquesta imatge que l’altre dia, a l’anar a llençar les escombreries, vaig poder observar amb completa incredulitat:

El semestre, els exàmens, les classes… Tot just fa una setmana que ha acabat tot plegat, i per a molts toca fer les maletes. A la nostra residència la immensa majoria de veïns son japonesos i coreans. Una gent curiosa.Venen per tan sols uns mesos a fer el seu particular “erasmus” a la Xina. Alguns per un any sencer. La majoria tenen un alt poder adquisitiu, més encara en un país on els preus estan dividits per 10. Quan és l’hora de tornar a casa seva, ai las! S’adonen que no podran encabir dins la maleta o dins els escassos 20 kg. de pes máxim que permeten la major part dels vols internacionals, tots els trastos acomulats durant l’estança. Han d’escollir que s’enduen amb ells i que deixen enrere com a ofrena al país que els ha acollit durant tot aquest temps. Tot allò superflu, tot allò subjecte de ser abandonat, és deixat enrere sense cap mirament: col·leccions senceres de sabates, medicaments, roba, CD’s, vaixelles, penjadors, mobles, electrodomèstics, articles d’higiene personal i un llarg etcètera de trastos que no s’han guanyat el bitllet de tornada. Davant aquest panorama, les fuwuyuans (paraula xinesa d’extrema utilitat que serveix per definir totes aquelles professions que impliquen servei de neteja o servei al client) fan el seu particular agost en plè mes de gener i revendran a bon preu tot aquesta quantitat d’objectes que els permetran complementar el seu salari de 80€ mensuals. Després d’un any i mig, ja no és la primera vegada que puc observar una cosa així. De fet he de confessar que algun dels electrodomèstics que poblen el nostre “ajuar” s’ha nutrit d’aquestes anònimes donacions.

Però la veritat és que veure una copa, un títol, llençat impunement a les escombraries no deixa de sorprendre’m. Aquest no l’hem recollit. Sap greu apropiar-se de la glòria aliena. Una Incerta Glòria.

Bé, qui ho diria però ja som al 2009. Any que durant la nostra infància imaginàvem com un futur remot, on els cotxes volarien, on ens alimentariem de píndoles i on cadascú tindria un o més robots a la seva disposició. Però bé, si allò que eseperàvem no ha acabat sent ben bé com ens imaginàvem, també és cert que de vegades, allò que mai haguéssim imaginat s’ha acabat fent realitat. Per exemple, si algú m’hagués dit fa tan sols 4 anys que acabaria vivint i celebrant un cap d’any a la Xina hagués pensat que aquell bocamoll havia perdut l’oremus. Així que ja havent-me desprès de l’atreviment de fer pronòstics vitals a tant temps vista, admeto el meu total desconeixement de com seran els propers 4 anys, però almenys encara em queda un xic de memòria per explicar com han estat els darrers 4 dies.

Skyline futurista de Shanghai

Com molts ja sabreu, els xinesos celebren l’any nou en una data diferent a la nostra. Aquest any toca el 26 de gener i dic toca perquè cada any cau en una data diferent. Tot i que des de fa gairebé un segle el calendari vigent per marcar les dates a Xina és el gregorià o occidental, el calendari per marcar les festivitats continua sent el tradicional xinès, és a dir el lunisolar. Però bé, d’això ja en parlarem quan toqui (és a dir el 26 de gener). En el d’avui parlarem de com se celebra a Xina l’any nou (occidental).

Com hem dit, al ja tenir una festivitat dedicada a l’any nou, el canvi d’any es viu d’una forma molt més aigualida. Com també passa amb el Nadal, no hi ha atmosfera ni ambient de festivitat. De no ser per la nombrosa comunitat occidental que viu a Beijing bàsicament el canvi d’any passaria força desapercebut. Així, sigui per la nombrosa comunitat resident o per la omnipresent influència cultural nord-americana, aquí no es fan 12 campanades sinó que se celebra el compte enrere de 10 segons fins a l’entrada del nou any. Però a diferència de la majoria de grans ciutats on aquests compte enrere se celebren enmig de multituds en un lloc emblemàtic, aquí com sol passar en d’altres ocasions es tracta d’una festa de portes endins. Sigui pels -12º de temperatura, o sigui (sobretot) perquè al govern li provoca urticària la idea de multituds concentrades a la Plaça Tiananmen, no hi ha a Beijing un lloc emblemàtic on anar a celebrar “les campanades”. Bé, n’hi ha un: la Torre del Tambor, situada a la porta nord de la ciutat i que antigament tenia la funció de marcar el temps i obrir o tencar les portes de la muralla. La torre del Tambor i el seu pati davanter es tanquen al públic per a la celebració del programa de la televisió xinesa que dóna la benvinguda a l’any nou.

Així que bé, sinó ens deixen més remei… Hem hagut de celebrar el cap d’any d’una forma íntima però sense estar-se de res! Primer de tot sopant al millor restaurant japonès de Beijing (relació qualitat-preu), el Katoya, ja que era l’últim dia que obrien perquè just demà el tiren a terra. Un altre dia ja parlarem dels desallotjaments forçosos per enderroc a la Xina que també mereix un post.

Ah! com el trobarem a faltar… Però la vida segueix i tot seguit vam fer les campanades a la catalano-xinesa:

I avui dia 1, al despertar no podien faltar els xurros! Però com que són un xic difícils de trobar per aquestes latituds, no hem tingut més remei que fer-nos-els nosaltres mateixos.

Boníssims!

Bon any nou a tothom!

Bon Nadal

Pessebre alternatiu que decora casa nostra.

Aquest és el primer Nadal que passo fora de Casa (l’any passat vaig tornar uns dies per tan assenyalades dates), i la veritat és que es nota. Viure un Nadal a Xina és com no viure un Nadal, ja que per ells ni tan sols és un dia festiu. El Nadal aquí és un dia on es va a classe, es fan alguns exàmens, es treballa i es menja igual que qualsevol altre dia. Els carrers no estan il·luminats, no sents nadales enlloc, no veus anuncis de turrons a la TV, no hi ha sorteig de la Grossa, ni ambient familiar, res.

Hi ha gent que diu que el Nadal és només pur consumisme. Potser si, però de veritat aquí m’he adonat que potser és alguna cosa més: Tot i que aquí no es celebra, els xinesos, grans negociants ells, han agafat la part de la tradició que més els convé: la lògica comercial del Nadal. Les botigues estan plenes d’objectes i quincalles per decorar els avets i fins i tot es fomenta que les parelles, aquest dia, es facin un regal. Agafant només la lògica comercial, et trobes amb una festivitat dessubstanciada, buida de contingut. Potser si que al nostre país el Nadal és molt consumista, però sense la tradició al darrere aquest consumisme seria de posar i treure, sense cap mena de vitalitat.

Tenint en compte aquests factors jo creia que viuria unes festes més aviat tranquil·les, sense excessos digestius. Res més lluny de la realitat: la nombrosa comunitat estrangera, espanyola i sobretot catalana, han fet que en els darrers 5 dies ja haguem tingut 3 copiosos sopars. És clar que a falta d’escudella i carn d’olla ens hem hagut de passar al Sushi.

Però el banquet nadalenc per excel·lència s’acosta, i a l’hora en que vosaltres tots esteu dinant, aqui ens estarem fotent com el Kiko. Aquí en van unes proves! Bon Nadal a tothom!

Manresa – 曼雷萨

L’altre dia vam regalar a una amiga que estudia castellà, una Lonely Planet en xinès sobre l’Estat Espanyol. Si alguns es queixen de que els tòpics a l’exterior sempre están relacionats amb toros, sevillanes o futbol, sembla que algú s’ha fet ressó d’aquestes crítiques, i a la portada de la guia ha decidit acabar amb tan gastats estereotips:

La fina ironia anglosaxona mai ens deixa decebuts. En qualsevol cas, fullejant la guia vaig decidir cercar la meva ciutat natal: Manresa. Les esperances de trobar-la no eren gaire altes, ja que si ni tan sols els catalans van a fer turisme a la ciutat, que dir ja dels xinesos. Per a major sorpresa meva però la cerca va donar resultats:

Manresa (Man-lei-Sa en xinès) surt a la Lonely! És un fragment breu però apareix, així que sense més dil·lació em vaig posar a traduïr el text:

“Manresa és el Cor de Catalunya i un centre regional de comerç i negocis. Fou on es reuní per primer cop l’Assemblea Constituent de la coalició democràtica de l’Independentisme Català (l’any 1897), que va publicar les Bases de Manresa, un manifest polític per a l’autogovern de Catalunya. Dins la ciutat antiga no hi ha gaires restes històriques per les quals valgui la pena quedar’s-hi massa temps, però si hi vas, té unes magnífiques visites que no et pots perdre de cap manera:  la Basílica de Santa Maria just al bell mig de la ciutat, al capdamunt del Puig Cardener, la segona més gran de Catalunya després de la de Girona. El pont d’estil Romà (Pont Vell) que amb els seus 8 arcs creua el Riu Cardener, fou destruït durant la Guerra Civil i refet anys després. Servei Regular de Rodalies i autobusos a Barcelona (via Terrassa) per 3,80€.”

Bé després d’aquesta breu però intensa descripció, que tothom es tranquilitzi: no sembla que Manresa s’hagi d’omplir properament d’allaus de turistes xinesos. Una llàstima! (per a ells). Potser Solsona i Cardona tindrán més sort (o desgràcia), ja que encara que només sigui per quantitat de text superen àmpliament a la capital del Bages.

Solsona / Suo-er-Suo-na

Cardona / Ka-er-duo-na